Desaparegut el menhir de la Pedra Dreta.
Entre els dies 1 i 5 d'agost del 2006 uns desconeguts van sostreure amb una màquina el menhir conegut com la Pedra Dreta, situat en el camí de Palau Borrell a Garrigoles. Era la peça més antiga del patrimoni arqueològic dels dos pobles.
Els fets s'han denunciat al Departament de Cultura i s'han posat en coneixement de la Brigada de Patrimoni dels Mossos d'Equadra per tal investiguin aquesta desaparició i enxampin els responsables.
Viladamat és un dels municipis empordanesos en el que s'han localitzat més jaciments durant els darrers 30 anys, amb un important patrimoni arqueològic d'època ibèrica i romana. Però conserva notables monuments i construccions d'èpoques més recents, tant els vells casals del nucli antic, amb portes dovellades i finestres renaixentistes, com el conjunt de Sant Feliu de la Garriga. A Sant Feliu, que va ser seu de la parròquia fins a començament del s. XIX, hi podem veure la seva església romànica, amb una torre de planta quadrada, i el castell que fou reconstruït a la segona meitat del s. XVII.
Tornant als temps més reculats, els primers vestigis d'hàbitat en el municipi es limiten a alguns esquerdissos de ceràmica grega del s. VI-V a.C. aparegut en alguns dels molts jaciments del terme, sense que tinguin un lligam directe amb les vil.les romanes o els establiments ibèrics més recents que varen construir-se en diversos indrets. Però a partir del s.IV a.C. ja es pot parlar d'assentaments humans establerts a la banda occidental del terme.
Entre els establiments d'aquesta època cal esmentar especialment el magatzem de l'Olivet d'en Pujol, un antic establiment romà (s. II a.C.) i la vil.la romana de Tolegassos, una casa de pagès que es va construir al damunt d'una antiga granja ibèrica cap a la fi del s. II a.C. i que es va anar reformant, ampliant i millorant amb successives construccions i remodelacions fins que va abandonar-se definitivament cap a mitjan s. IV d.C. Constitueix el millor conegut d'una vil.la rural d'època romana a la contrada. Malauradament, una deficient conservació dels dos jaciments fa que no siguin visitables.
Tot plegat mostra una ocupació del territori molt densa en època antiga. Aquesta densitat s'ha de considerar normal, tenint en compte la proximitat d'Empúries i que a l'actual terme de Viladamat comença la primera terra ferma i la més propera de les situades a l'altre costat dels aiguamolls que envoltaven l'antiga colónia grega.
És, sens dubte, el conjunt monumental més emblemàtic del terme, on hi ha l'origen actual del municipi i on tenia la seu la parròquia de Viladamat, fins que a partir de l'any 1753 es va anar abandonant progressivament degut al deteriorament de l'església, de manera que aquell any els objectes de culte més valuosos foren portats a Viladamat. El culte hi fou prohibit pel bisbe al 1823 a causa de la ruïna que amenaçava l'edifici i al 1843 es va tapar la porta i tot el que quedava dins l'església, incloent-hi les campanes, foren trassladades a Viladamat.
La primera vegada que apareix documentada és en un precepte del rei Odó de l'any 889 a favor del monestir de Sant Policarp de Rasés, al Llenguadoc. A partir del s. XI les cites i referències a l'església de Sant Feliu són constants. Apareix en la relació de llocs del comtat d'Empúries del 1115 i 1164, en documents de venda o cessió de delmes de l'any 1279, en les Rationes Decimarum del 1279 i 1280, a la relació de parròquies del 1362, etc. Una vegada abandonat el culte i desamortitzada, passà a propietat particular, situació que ha perdurat fins ara.
L'església, l'edifici romànic cada dia més deteriorat, és d'una sola nau amb transepte i absis semicircular que segueix la mateixa línia i amplada que la resta de l'edifici. En el seu aspecte actual, tot i poder-s'hi veure restes de murs més antics en els fonaments de les parets principals, és un edifici del s.XII. A la zona sud del transepte, a tocar l'absis, hi fou adossada una torre campanar de planta quadrada, lleugerament posterior, segurament del s. XIII o XIV. Es va aixecar amb carreus ben tallats i escairats, amb dos pisos fets amb volta de canó al seu interior. Té 15 metres d'alçada i presenta una degradació preocupant, com tot el monument.
El castell forma part del conjunt monumental de la Garriga, de manera inseparable. Encara que l'edifici actual pertany tot ell a la reconstrucció del s. XVII, alguns murs malmesos que encara es conserven en el pati interior podrien ser del primitiu castell, probablement tan antic com l'església.
La seva principal característica són els alts murs coronats amb merlets, amb quatre garites cilíndriques als angles de l'edificació, amb petites espitlleres a mitja alçada i cobertes amb un casquet cònic. A la base de cada garita hi ha una mènsula amb un cap humà esculpit.
|
|
|
Església de Sant Feliu de la Garriga
|
Detall d'una de les garites circulars
|
És l'altre nucli del municipi de Viladamat, un veïnat amb cinc antigues cases rehabilitades aquests darrers anys i una capella pre-romànica dedicada a Santa Eulàlia. Està situat a l'extrem oest del terme municipal, al peu de la serralada que pren el mateix nom del poble, dominant la plana que s'estén fins al mar.
Per diferents documents es constata que el poble no ha sofert pràcticament cap canvi en el decurs de més de sis-cents anys. Al 1467 tenia cinc focs; al 1660 tenia quatre focs i ara té cinc cases. Tot i això, la població ha disminuït considerablement, ja que al 1970 tenia 26 habitants censats i actualment només mitja dotzena. Les tres cases principals, el Mas Batlle (o mas del Batlle), el Mas Briolf i el Mas Verdalet, són dels segles XV, XVI i XVII, respectivament, tot i que semblen aixecats sobre les restes d'edificis anteriors.
|
|
Vista de Palau Borrell
|
Al nucli històric i als carrers que envolten el recinte medieval, a partir del s. XVI s'hi van edificar o reconstruir notables casals que s'han conservat fins ara amb poques reformes o modificacions estranyes. Segurament aquest és el poble que per les reves reduïdes dimensions conserva un major nombre de cases d'aquella època en un espai tan reduït.
Tot i que algunes d'elles es troben al carrer principal del nucli històric, el carrer Major, tradicionalment se les ha conegut amb el nom de masos: Mas Trobat o Can Carreres, Mas Escot, Can Ponç o Can Briolf, Can Masarac o Mas Falgós, etc. Segurament aquesta denominació reflecteixi la configuració antiga del poble i la singularitat d'aquests casals al costat de les cases més modestes de l'entorn. Viladamat sempre ha estat un nucli amb grans espais, cases amb patis i eres que els hi donaven aspecte de mas. En altres ocasions, la seva situació fora el recinte medieval, a l'altre costat de les valls, quan encara no s'havia iniciat l'expensió urbana, feia que per força es qualifiquessin de masies.
Can Carreras, que abans es coneixia com a Mas Trobat, es situa cap a mitjan carrer Major. És una casa a la que s'accedeix per un gran portal dovellat amb arc de mig punt. La finestra del damunt, d'estil gòtic, és força senzilla, amb una llinda sostinguda per impostos.
Cap a la fi del s. XVI es va construir Can Ponç (o Can Briolf), no massa lluny de l'anterior. L'entrada està formada per un portal dovellat semblant al dels altres casals, damunt del qual hi podem veure un finestral renaixentista, rectangular i amb motllures, acabat en la seva part superior amb un frontó triangular dins el qual veiem una gran petxina i unes esses en relleu a cada costat. Sota la finestra hi ha una inscripció que ens informa de la data de construcció: IOAN BRIOLF ME FESIT 1584.
Can Masarac es troba fora el primitiu recinte, a la part sud de nucli. El portal dovellat de l'entrada és com els altres, amb grans carreus. Es nota una reconstrucció més recent, ja que part de la seva façana, on s'obre la porta i el finestral, és de carreus escairats, mentre que la resta de l'edifici és de pedres irregulars i més petites. El finestral de damunt la porta és de tipus gòtico-renaixentista d'arc conoipal, amb un elaborat arabesc i, a cada costat, a la base dels guardapols que enmarca la finestra, veiem dos lleons esculpits. A l'esquerra, cap al sud, veiem una altra finestra gòtica amb arcs trilobulats, sense el capitell central.
El Mas Escot és d'un estil semblant a l'anterior, amb un gran arc de mig punt i de grans dovelles, i una finestra centrada al seu damunt, també emmarcada per un guardapols similar, però menys treballat. Els seus muntants estan decorats amb relleus més simples. A la dovella central de l'arcada de la porta, dins un escut cap per avall hi podem llegir la data de construcció: MDXXXVII, esculpida amb lletres de tipus gòtic. La casa es conserva bé i manté en general el seu estat original, tot i alguns afegits més moderns fàcilment visibles.
El darrer casal d'aquell periode, Can Poch, té una façana aixecada amb carreus ben treballats i el clàssic portal dovellat. Però la finestra centrada al seu damunt, també rectangular, no té cap mena de motiu decoratiu.
La primera església del poble de Viladamat fa anys que va desaparèixer, totalment enrunada. Les seves restes s'endevinen a la sortida sud del poble, vora el camí d'Albons, en el lloc que abans s'anomenava Mercadal del pont Sant Quirc i que ara tothom coneix com el Camp de la Capella. És una finca fins fa poc de propietat particular, que va ser adquirida per l'Ajuntament mesos enrera.
La primitiva capella era un agregat de la parròquia de Sant Feliu i quan va ser enderrocada i es contruí l'actual església parroquial a la plaça del poble, el culte a Sant Quirze fou traspassat al nou temple, que també està dedicat a Santa Julita.
A partir del 6 de març del 1617, data en què el bisbe va concedir el títol de sufragància a la nova església, Viladamat va tenir dos capellans: un a la parroquial de Sant Feliu de la Garriga i un altre a la sufragància de Sant Quirze i Santa Julita. Dos-cents anys més tard es va retirar el culte a la primera, que amenaçava ruïna des de feia temps, i la més moderna del mig del poble va quedar com a única església parroquial.
Al 1997 va caure un llamp i va esquerdar el campanar, amb la qual cosa la seva estructura quedà força afectada i constituia un perill. Aprofitant aquesta circumstància i gràcies a fotografies antigues de l'església, es va poder reconstruir tal com era cent anys enrera, refent fidelment l'espadanya i retirant l'arrebossat modern de la façana principal, de manera que amb aquest tercer campanar es va poder restituir l'aspecte original de l'edifici. Els ajuts institucionals i les aportacions voluntàries dels veïns van fer possible dur a terme aquesta obra tan costosa en un curt espai de temps.
